Croniques del Bernat

Aquest dimarts passat va fer el nombre d'anys que se suposa que el metge et fa dir (en castella) quan obres la boca i et vol mirar la gola: 33.

aquesta vegada vaig decidir que per una vegada pararia de fer regals mig boomerang en forma d'albums de fotos i coses similars i li regalaria alguna cosa nomes per a ella... i com que amb la roba segur que no seria facil, vaig apostar per una categoria que si mes no es veies: roba interior.

Pero no es com entrar a una botiga i comprar una samarreta... primer em vaig informar amb una noia del laboratori, vaig buscar el lloc per internet i zas, vaig entrar decidit a sortir amb un joc de roba interior apte per ser regalat.

Quan vaig mirar la web per internet ja vaig veur eque no seria una cosa facil, ja que nomes de mirar fotografies de calces i sostents entra aquella sensacio de "aqui no hi pinto res" --- i efectivament aixi va ser, entrat a la botiga Peach John de shinjuku, on totes les parets son roses i no venen res mes q calces i sostents va ser una de les experiencies mes traumatiques rescents... aixi que vaig decidir enllestir-ho de la manera mes breu possible. Vaig entrar fixant-me en els models exposats en maniqui, vaig buscar una dependenta, vaig dir en veu ben alta que es tractava d'un regal i que m'ensenyes on hi havia el model del maniqui. Dpres vaig preguntar una mica mes per adonar-me que ja portava massa estona en aquell entorn femeni en exces. Aixi que vaig fer-m'ho embolicar i pam, ja tenia regal d'aniversari :)



Felicitats Machiko!!

una de les coses que em va sorprendre més en el seu dia i que encara em sorprèn ara, és la quantitat de bicicletes que hi ha a tokyo i l'assiduitat amb que la gent les fa servir. Apart de per anar a comprar, molta gent les fa servir per acostar-se a l'estació de tren més propera... dues coses que acostumen a estar, no obstant, juntes. Però clar, on deixes la bici? el tema de buscar fanal etc no es tal, ja que només lligant la roda amb el quadre ja n'hi ha prou. El problema sembla fet a mida d'un d'aquests de "teoria de jocs". Si deixes la bicicleta al costat de l'estacio o voltants (juntament amb 20 mes que també se salten la prohibició d'aparcar-hi) corres el perill que se te l'endugui el camió emporta-bicicletes de l'ajuntament local i et caigui una multa de 3000 yens. Ara bé si la portes al parquing de bicicletes et costa la no menyspreable quantitat de 150 yens. Si fas servir la bicicleta cada dia lectiu en un mes ja has pagat el que et costaria la multa... la temptació de deixar-la a la brava doncs, és existent -- Bé potser precisament si la hi deixés cada dia em plantejaria portar-la al parquing, però a més si només la deixes de tant en tant hi ha el "molt serà que passin avui"... sempre vas pensant teories: com que avui hi ha poques bicicletes segur que han passat fa poc i avui no passaran... etc etc. Total, que ja és la segona vegada que se m'han endut la bici!

casundena.

la primera reconec que va ser "de llibre": la vaig deixar davant de l'estació i al vespre no hi era. La segona vegada va ser més traïdora ja que va ser en ple dissabte el matí quan vam anar amb la machiko a donar un tomb per botigues de Oimachi... vam deixar les bicis i zas, en tornar no n'hi havia ni una... !

però clar si fossin només els 3000 yens el disgust i fora, però es que a més l'has d'anar a buscar a la quinta punyeta... un cop trobes el lloc però et trobes amb un grup d'avis que estan al carreg de tot plegat, paques els 3000 en una maquina expenedora i zas, mentre fas això l'avi ja t'ha deslligat la bicicleta i te l'ha dut fins on ets...

el mètode mes efectiu és però el de l'estació de la uni, tot reformant la plaça del davant hi han reubicat la petita comissaaria que abans quedava en un dels laterals, i ara ningú te els nassos de deixar-hi la bici ----- tot que no és pas la poli qui se les endú!


en fi, no cal dir que a partir d'ara buscaré el parquing de bicis més proper i pagaré religiosament...

dons si, ja fa prop d'un mes que és al món, però encara no havíem anat a conèixer el Sora, el nou nebot :) i no és per manca d'interès, sinó perquè té una bona closca, del pas de la qual la seva pobra mare encara se'n recupera... de fet quan anem fins a Kawagoe normalment hi fem nit pq cau un pel lluny, però aquesta vegada vam fer un vist-i-no-vist per conèixer el nebodet.



I de maco n'és una estona -- de tant petit i ja tant japonès, amb raó els japonesos anomenen els nadons 赤ちゃん ("aka-chan": vermellet)



per l'ocasió fins i tot va venir l'àvia de la machiko (mare del pare) i vam poder fer una foto de família.



L'abscència? El pare de la família, que treballava com tots els diumenges (!!). El vam anar a veure un moment per donar-li la l'enhorabona i certament se'l veia tot cofoi :)

ah, i avui a la nit hi ha hagut peasso terratremol, més que per intensitat (q deu n'hi doret) per duració... 58 segons tremolant tot, una mica excessiu no? tu alla al llit dient, "q, ara començara a caure tot a trossos o com fins ara sortira a les noticies i a currar com cada dia?" per molta emergencia que sigui unes ganes boges de sortir del llit en plan emergencia a buscar la llanterna (ni que sigui) no les tens a els 5 del mati... així que no he sortit i tpoc ha passat res --- pero 58 segons es per tenir un cert yuyu :D

aquest any els festius que "casualment" cauen prou seguits i que normalment garanteixen una setmaneta de relax aquí al japó han caigut tant malament que més que una golden week hem tingut un golden weekend... que amb prou feines passa de cap de setmana llarg.
En fi, tot i això hem sortit a esbargir-nos una mica i hem anat a casa del Takumi un amic de la universitat de la Machiko i la Moka, un paio molt tranquil i de bona pasta que va treballar uns quants anys d'infermer per Tokyo i ara ja fa un temps que ha tornat al seu poblet natal a ajudar els seus pares amb les tasques del camp

l'anada fins al poblet en qüestió també va tenir la seva gràcia -- vam anar-hi amb un tren "estil japonès" tot i que al japó no hi hagi gaires trens amb aquest estil... m'explico, un tren que enlloc de tenir seients etc, té el terra de tatami i una taula llarga, com si fos un restaurant...

per sort tb tenia el forat sota la taula per ficar-hi les cames :)

el més bo va ser que per pura casualitat mentre feiem un transbord etern en una estació perduda (quan vas cap a llocs remots la freqüencia de trens cau en picat) vam veure un dels ultims viatges d'una maquina de vapor que fan correr de tant en tant, i que portava un grup de seguidors molt massiu --- la maquina en si te la seva tela

sortien vapors i fums per tots cantons

després per nagano vam estar tallant les flors dels porros (els de veritat eh!) sabieu que si no talles la flor que fa el porro, deixa de creixer? tal com us ho dic... si la talles, aleshores creix una mica mes i zas en torna a fer una, que impassible tornes a tallar una i altra vegada fins que te una mida decent, moment en que te l'emportes sencer... una vida molt trista la del porro!

menció especial al pare del takumi, que ens va fer soba i udon "from scratch", l'home ens va fer la pasta a ma i fins i tot va matar una gallina per fer els udon!
aquí el teniu en acció

i tallant un per un els "fideus"


en fi, ens vam divertir força i sobretot vam canviar d'aires... cada dia el vam tancar amb una visita a l'onsen a deixar anar cansament i estres :) ah, però al tornar no se'ns va acudir res més que anar a un concert del Sugashikao i un parell més de grups... ja us en parlaré un dia!

apa, fins ara!!