Croniques del Bernat

Doncs si, finalment ja torno a ser persona.

Després d'una setmana d'allò més infernal, ha tornat la calma a la vida del pingüí i puc dedicar uns minuts al meu estimat blog :)

la setmana passada va ser l'esprint final cap a la presentació que vaig fer al congres de la Societat Japonesa de Ciències Administratives --- on el 95% de les presentacions son en Japonès, però legalment la gent hi pot presentar coses en Anglès, tot un detall no massa comú per aquí...

Doncs bé, per variar, els seminaris de preparació es van basar amb la tònica, "la teva presentació és superficial", "has de pensar més profundament", "ajunta els diferents conceptes"... en fi, eufemismes de "no fas més que marejar la perdiu, xato"

tot i anar corregint per on em deia la cosa no acabava de millorar, i com em temia (amb l'experiència d'un altre congrés) el feed-back real arribaria el dia abans de la presentació, i així va ser... la tarda abans va i em diu que canvii l'estructura de la presentació... cosa que implicava canviar la introducció i bona part de les conclusions, i això tocava fer-ho ja a l'habitació de l'hotel, amb el meu "portàtil" de 4kg (trayedia portar-lo amunt i avall)

es va canviar tal com deia, i bé, quedava mes entenedor... tal va ser l'alleujament que després d'anar a sopar vam anar a fer uns vins a dalt del gratacels de l'estació de nagoya... i quan vaig mirar el rellotge eren quarts d'11! i encara no havia practicat ni una vegada!! (La presentació era l'endemà a les 9:30), una miradeta, i la soneta dolça em va derrotar.

Potser l'optimisme també va fer calcular a la baixa el temps que calia per arribar a la universitat, i enlloc d'arribar 20 min abans de començar la sessió, vam arribar (corrent) just quan havia de començar, retardant el tema un parell de minuts, parell de minuts que aquí al Japó conten... En fi, sort que no era el primer, perquè vaig estar la primera mitja hora intentant recuperar l'alè i conscienciant-me: "no vagis ràpid, no vagis ràpid..." i es que als assajos sempre em sobrava temps.

En fi, no haver assajat va ajudar a anar amb la calma... fins al punt que quan tot just començava a presentar els resultats va sonar la campana que deia que em quedaven 5 min!! Trayedia. Vaig fer un sprint lamentable fins al resum i vaig assaltar les conclusions a 100 per hora. Realment crec que ningú va entendre gaire res, i a jutjar per les preguntes així va ser. Quan portàvem 2 min del torn de preguntes amb un silenci sepulcral, una Japonesa va dir que efectivament no havia entès res de res i que potser la propera vegada podíem portar algun full explicatiu amb les paraules clau traduïdes, com a mínim. A l'últim moment però, un tipus que acaba d'entrar va sortir i amb anglès va dir, davant la meva estupefacció, que realment el tema era molt important i que calia seguir aquest tipus de recerca -- SI NENA SIII! . Tenint en compte que els comentaris que havia rebut en altres congressos eren de l'estil, "això no és realista" "no he entès el que volies dir" "exactament quin es el missatge de la teva presentació"... va ser tot un altre estil.

La jefa també va quedar satisfeta i a veure si a partir d'ara ja és mes caminar un camí que no pas naufragar al so de la jefa, com he fet fins ara...

poc a poc vaig entenent que vol dir això de fer recerca :)

Us deixo amb un mosaic d'una foto meva que he fet en un plis en una pagina d'intenne.